Les joves repúbliques d'Europa

Ara que Croàcia ha entrat a la UE  s'escau assenyalar una dada que fins ara no he vist que es destaqués gaire, però que pot ser transcendental per a nosaltres: dels 28 estats de la Unió Europea, n'hi ha 14 ( Croàcia, Eslovènia, Hongria, Àustria, la República Txeca, Eslovàquia, Polònia, Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia, Malta, Xipre i Irlanda)  que no existien abans de 1918, són estats que en la seva majoria (deixant de banda casos com el d'Àustria i en certa mesura Hongria) han sorgit de la voluntat de ser d'uns pobles subjugats durant molts anys que durant el segle XX han assolit o recuperat la seva sobirania,  havent superat intents d'assimilació i genocidi cultural, èpoques de repressió i de negació de la seva existència, anys d'opressió política i econòmica de diferent intensitat. Una repassada de la història d'aquests països ens descobrirà sovint interessants paral·lelismes amb la història de Catalunya, fenòmens compartits com el renaixement lingüístic i cultural i l'eclosió del nacionalisme polític, si bé amb resultats diferents, fins ara. Podem dir que la meitat dels membres de la UE són països que fa menys de 100 anys que han accedit a la independència i guarden a la seva memòria històrica el record de la resistència nacional i de l'esforç per aconseguir l'estat propi. Aquest fet no implica que aquests països hagin de tenir cap simpatia especial per la causa catalana, al capdavall els estats no tenen amics sinó interessos, i poden preferir el manteniment de l'actual estatus quo europeu i una bona relació amb Espanya que no pas un nou procés sobiranista que remogui encara més les aigües del continent. Tanmateix és previsible que els dirigents d'aquests països tinguin una capacitat molt superior per comprendre el cas català que no pas els dirigents de grans estats com ara França, Itàlia i Alemanya, que s'han construït a partir de nacionalismes molt diferents del nostre. Cas a banda és el del Regne Unit, que tota la vida ha acceptat la seva realitat plurinacional, tot i que fins al primer mandat de Tony Blair no va permetre la creació dels parlaments escocès i gal·lès, i que ara, amb un govern del Partit Conservador, que té l'unionisme britànic al seu ADN, demostra un sorprenent suport a la convocatòria de referèndum a Escòcia. La Gran Bretanya no té motiu per sentir cap simpatia especial envers la independència de Catalunya, però pot entendre que la decisió sobre el nostre estatus polític ens correspon a nosaltres.  Però en tot cas qui millor ens hauria de poder comprendre són els qui tenen encara recent el record de la seva pròpia submissió nacional. És significatiu en aquesta línia que l'ex-ministre d'exteriors d'Eslovàquia, Eduard Kucan, actualment eurodiputat del grup popular, digués, referint-se a Catalunya, unes paraules difícils d'escoltar en boca de polítics europeus:"Entenc el desig de la gent per aconseguir la seva independència o el seu propi estat. Crec que s'ha d'entendre, tenen la seva història, la seva cultura, se'n senten orgullosos".">L'any 2009 ja vaig escriure un post on transcrivia uns fragments de l'assaig "El Teló", de l'escriptor txec Milan Kundera, que exposava nítidament l'existència d'aquesta Europa feta de petites nacions supervivents, i que crec oportú reproduir novament:  "al costat de les grans nacions, hi ha a Europa nacions petites, moltes de les quals, en el curs dels dos últims segles, han adquirit (o retrobat) la seva independència política. Potser la seva existència m'ha fet comprendre que la diversitat cultural és el gran valor europeu", una diversitat que és el fonament de la potència artística del continent: "El dinamisme i la llarga durada de la història de les arts europees són inconcebibles sense l'existència de les diferents nacions amb unes experiències diverses que constitueixen un dipòsit d'inspiració inesgotable.".

Kundera recorda que el fat de Txecoslovàquia es va decidir a Munic l'any 1938, mentre els representants del govern de Praga s'esperaven a l'avantcambra i conclou que :"A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra.". I més endavant estableix una distinció fonamental entre les nacions grans i les petites, que va molt més enllà de la clàssica distinció entre nacions amb i sense estat: "El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda: l'existència no és per a elles una certesa indubtable, sinó sempre una qüestió, una aposta, un risc; estan a la defensiva davant la Història, aquesta força que les supera, que no les pren en consideració, que ni tan sols les arriba a veure". Amb la invasió soviètica de Txecoslovàquia, l'any 1968, Kundera va experimentar la mateixa sensació que molts catalans a partir de l'any 1939:"des de llavors sé el que cap francès, cap americà no pot saber; sé què és per a un home viure la mort de la seva nació." . Una experiència que el va portar a pensar en la recuperació de la nació txeca que, com el de tantes nacions centreeuropees resulta prou familiar: "el seu renaixement després dels segles XVII i XVIII durant els quals, desapareguda dels llibres, de les escoles, de les administracions, la llengua txeca(en el passat la gran llengua de Jan Hus i de Comenius) feia la viu-viu al costat de l'alemany com a idioma domèstic". La diglòssia i el bilingüisme també van marcar la història dels txecs, fins i tot dels qui amb les seves creacions n'abrandaven el patriotisme: "vaig pensar en Bedřich Smetana, que ni tan sols sabia escriure correctament en txec, que feia els seus diaris personals en alemany i era, malgrat tot, la personalitat més emblemàtica de la nació. Una situació única: els txecs, tots bilingües, tenien llavors l'ocasió de triar:néixer o no néixer; ser o no ser. " Una situació única?, no pas, l'important va ser la tria definitiva: "I malgrat tot van acabar preferint una "cultura naixent" a la cultura madura dels alemanys". Fruit de la seva experiència Kundera formula el seu ideal d'Europa així:"El màxim de diversitat dins el mínim d'espai". 
Els catalans no estem sols a Europa, hi ha molts altres pobles que han caigut i s'han tornat a alçar, i fins i tot d'altres que mai fins al segle XX no havien disposat d'un estat propi i que avui participen en la presa de decisions al continent. Per cert, avui la presidència rotatòria del Consell de la UE l'ocupa Lituània.

Comentaris

Carme Rosanas ha dit…
Hola Albert, ha sortit una proposta a la catosfera, de fer una cadena de blogs per l'11 de setembre 2013.

Si vols participar-hi només es tracta:

1.- d'avisar-nos i et posem a la llista

2.- de fer un post per l'11 de setembre i enllaçar-lo amb el blog següent, el que s'apunti després de tu.

Tenim la llista i les "instruccions" en aquest blog.

Blog-Via cap a la independència

Si vols fer-hi un cop d'ull t'ho agrairem.
Albert Guilera ha dit…
Gràcies Carme, ja m'hi podeu comptar.

Albert

Entrades populars d'aquest blog

"I want to break free" (guia pràctica per fer un nou país)

Impressions de Turquia

El món no ens mira amb bons ulls